LES MINES D’ANGLÈS: MINES DEL SANT PARE I MINES ORESTE
Dins el terme municipal d’Anglès, s’han obert meners del quals ha sortit barita, ferro i plom. Històricament, les mines d’aquí sempre han donat poca productivitat: la seva explotació ha presentat moltes dificultats i ha ofert pocs rendiments. És més, les mines d’Anglès han costat més diners que no pas els que han produït.
Les mines més conegudes per tothom són les Mines del Sant Pare, de les quals encara es poden contemplar perfectament les antigues instal·lacions. Els drets d’explotació d’aquestes mines van anar canviant de mans diverses vegades i, la major part del temps, romanien tancades i improductives. De les mines del Sant Pare se n’extreia principalment galena (plom) i estaven dividides en cinc mines: La Copiosa, Centinela, Diana, Prevención i Segunda Incògnita. La primera mina que es va esgotar va ser Diana (1872). Les mines es van tancar definitivament l’any 1930 quan un veí d’Anglès es va quedar la concessió, “a preu de ferro vell”, per 3.200 Ptes., encara que des de l’any 1905 ja no s’hi treballava regularment.
Hi ha notícies que a Anglès s’havia explotat una altra mina, coneguda amb el nom
d’Oreste. Estava situada en el paratge conegut com a Rifred, en terrenys del mas
de Perarnau, i se n’extreia també plom. Aquesta mina es va tancar l’any 1900 quan l’Ajuntament d’Anglès es va oposar a l’explotació, ja que aleshores l’aigua que es bevia a la vila venia precisament del torrent de Rifred.
Fragments del llibre: “De la Pagesia a la Industrialització “
Emili Rams i Riera
Antigament, la farga era una indústria medieval dedicada a la foneria i construcció de diferents articles de ferro. El barri de La Farga d’Anglès està format per les cases situades darrera el mas de Can Mont, prop de la gasolinera, a tocar la carretera que va a Girona. A l’altre costat del poble, entre la carretera i la riera d’Osor, també hi ha un mas conegut amb el nom de La Farga. Amdues localitzacions ens recorden que la indústria de la foneria del ferro havia estat present a la vila d’Anglès.
La primera farga d’Anglès data de l’any 1330 i estava instal·lada en algun local del mas Vantajol, que no se sap on estava situat. Es creu que es podria tractar de l’actual mas anomenat la Farga, però no es pot afirmar amb certesa. Aquesta farga, anomenada la Farga de Vantajol, depenia dels senyors del castell d’Anglès qui, previ acord i a canvi d’un lloguer, concedien la seva explotació.
Cal matisar que aquesta primitiva farga era una ferreria i que no tenia res a veure amb el sistema de fosa conegut com “la farga catalana”, un sistema que va funcionar plenament a mitjan del segle XVII i del qual també en tenim constància a la nostra vila. En les instal·lacions del Barri de la Farga és on hi havia la Farga d’Olmera. Segons el llibre del doctor Ramon Vinyes, Anglès, notes històriques, “als encontorns d’Anglès, hi tenia l’amo del castell, la casa de la claveteria i la Farga d’Olmera,...... La nostra farga no sols obtenia i forjava el ferro, sinó que fabricava tota mena d’eines de treball, armes de guerra, com ballestes,dagues, espases i trabucs, i claus i estris metàl·lics d’ús casolà, destinats al servei de la gent del castell i rodalia “.
Les innovacions en el món de la foneria van arraconar el tradicional sistema de fosa català i
van fer desaparèixer progressivament les fargues a tot Catalunya.
Fragments del llibre: “De la Pagesia a la Industrialització “
Emili Rams i Riera
El forn alt d’Anglès era conegut com “la fàbrica catalana”, i va ser un fracàs econòmic immens.
Prop del vial de circumvalació que passa per fora del poble d’Anglès, a l’altre costat de can Mont , es poden veure encara les ruïnes d’una construcció que en el seu temps havia estat pensada per ser un forn alt. La descoberta, l’any 1777, d’un mener de ferro, que va ser qualificat de molt ric i de gran qualitat, en una mina situada prop del cim de Puig Ventós, va suposar que es construís a la nostra vila tota una indústria per transformar-lo. La “fàbrica” estaria formada per un o dos forns alts i s’edificarien uns quants magatzems i quadres i una torre, quadrada d’obra vista, on s’instal·larien les oficines. El mineral es traslladaria des de la mina fins a la foneria a llom de matxos que tirarien d’uns quants carros lleugers, anomenats tombarells, i l’aigua vindria del Ter, que es troba molt a prop de l’edifici.
Diuen que l’esperança és l’últim que es perd, però, malauradament, malgrat que el projecte es va portar tal i com s’havia pensat, la rendibilitat de la mina va ser nul·la i la fàbrica va haver de tancar amb resultats catastròfics. Finalment, totes les instal·lacions es van posar a subhasta i no es sap qui va ser el comprador, si és que n’hi hagué.
Lluny de fondre ferro, el forn alt va servir per coure rajols i teules. En aquells forns, es van
coure tots els totxos, teules i resta de material de construcció necessari per edificar les naus d’Indústries Burés.
Fragments del llibre: “De la Pagesia a la Industrialització “
Emili Rams i Riera
El ninot de la farga, en “Feliu”, era una estàtua de terra cuita esculpida per en Joan Saltó, un escultor fill d’una família de rajolers que havien treballat a la farga. Va ser feta amb call, i cuita en el mateix forn on es coïen els rajols, i representava la figura del progenitor de la família. Era una bona peça d’art que ens recordava una professió, la de rajoler, avui totalment extingida. En “Feliu” sempre havia presidit el punt més alt de la foneria i donava un aire de refinament i misteri al vell edifici. El “ninot de la Farga” va desaparèixer fa uns anys, quan l’estàtua va ser robada per algun desaprensiu ignorant que va anar a despenjar-lo i se’l va endur.
Abans , quan funcionava el tren d’Olot, hom podia contemplar des de dins del vagó, a través dels vidres, la imatge d’aquell home palplantat damunt un teulat mig enrunat d’aquella vella fàbrica. Un bon dia va desaparèixer el carrilet, però en “Feliu” seguia dalt del teulat, com sempre, amb la gorra desfeta pels trets que li engegaren l’any 1939 alguns moros, membres de les forces nacionals, els quals, després “d’alliberar” la vila, s’entretenien fent concursos de punteria amb la gorra d’aquell bon home.
Aquell ninot, allí palplantat, va passar vent, fred, calor, pluges, nevades, glaçades, aiguats, trets, ..., i va veure les rialles, les alegries, les tristeses i les desgràcies que el destí repartia als humans de la vall d’Anglès.
Però ell romania allà impassible amb la corbata, l’armilla i l’americana ben posades;
pulcrament vestit, per contemplar des d’un lloc privilegiat, el pas del temps.
Fragments del llibre: “De la Pagesia a la Industrialització “
Emili Rams i Riera
Anglès, fins a finals del segle passat, vivía bàsicament de l’agricultura i dels jornals fets al bosc. La mineria i la foneria de la Farga van representar un intent d’aixecar una indústria que, malgrat la gran empenta que tingué, no va donar bons resultats econòmics. Una vegada més, igual com en molts indrets de Catalunya, la pobresa mineral del sòl d’Anglès no va respondre a les exigències dipositades en la seva explotació.
La riquesa de la vall no estava – o no es va trobar – en les seves entranyes, sinó que restava, des de sempre, ben a la vista i a flor de terra. El nostre gran tresor no era ni més ni menys que la força de les aigües del Ter.
No va ser fins l’any 1881, quan la raó social, prou coneguda per tothom, Burés Germans, va aparèixer a Anglès i varen començar els preparatius per edificar un gran complex tèxtil signant les escriptures de compra dels terrenys i drets d’aigua, que es va començar a utilitzar l’aigua per treure’n un bon rendiment industrial. A partir d’aquell moment les indústries més importants que s’establiren en aquests contorns foren el tèxtil i l’electricitat.
Un bon dia, els Burés arribaren a Anglès i hi descobriren el que cercaven: un cabalós riu, el Ter, que creuava una plana que s’estenia des del Pasteral fins a Vilanna. Era un lloc verge: la força d’aquell riu no s’utilitzava gairebé per res, amb prou feines per regar i per moure algun petit molí instal·lat en les seves ribes. A partir d’aquell moment, el més important per ells va ser fer-se amb els terrenys propers al riu Ter i comprar els drets d’aigua d’antics molins o de regatge de finques. En poques paraules, es tractava de tenir en un futur les mans lliures per desviar l’aigua vers l’indret on construirien la fàbrica.
Les Indústries Burés, la “Fàbrica”, van marcar una fita en l’esdevenidor industrial de la vila d’Anglès i en el seu creixement, varen fer “florir” Anglès en tots els sentits: industrial i econòmicament, en la construcció d’habitatges i en l’augment de la població. L’any 1958 s’arribà a la xifra màxima de persones treballant a la fàbrica: 1125. Va ser l’any que es van establir tres torns de treball.
Segons un diari de l’època, la nova empresa “assegurava la pau a les famílies, la subsistència
als màrtirs del treball, la prosperitat a la comarca i la riquesa a la Nació”.
Fragments del llibre: “De la Pagesia a la Industrialització “
Emili Rams i Riera
Els terrenys del mas de Cuc formaven una antiga i important pairalia estretament lligada a la història de la vila d’Anglès. Van ser una de les primeres propietats que van comprar els Burés quan van arribar al poble buscant un lloc, prop del riu Ter, per construir-hi una fàbrica.
El cognom Cuc s’ha perdut però d’aquesta nissaga han sortit clergues, notaris, pagesos i nobles. L’any 1300 existia un Arnau Cuch, que era notari del castell d’Anglès. L’any 1644 moria a Barcelona Francesc Cuc, que era capità de la companyia de la Santa Inquisició i va ser enterrat a Anglès, en la sepultura que el mas Cuc tenia dins l’esglèsia de Sant Miquel. A partir de Francesc Cuc es perd el cognom Cuc a Anglès.
El mas de Cuc tenia dues cases de camp, una al costat de l’altra, i un molí fariner amb dos rodets per moldre i una bassa gran d’aigua. El molí es comunicava per un pont amb la casa gran, i aquesta amb la petita per una cabana. Davant d’aquestes edificacions hi havia una era per batre. La casa gran constava de planta baixa i dos pisos, i la petita de planta baixa i pis. La propietat estava formada per amplis camps de conreu que rebien noms com: camp del Molí, camp de l’Era, camp de la Tartiva, camp de l’Aulet, camp del Clos, camp del Prat, camp de la Buaranya, camp de la Hiverneda, camp del Corretjó, camp de la Baseta, camp de l’Albareda i camp de la Barca.
El mas de Cuc tenia també en propietat el privilegi d’explotació d’una barca que creuava el riu Ter i aquest bot devia estar instal·lat forçosament en l’esmentat camp de la Barca.
Més endavant, un cop tots els terrenys del mas Cuc varen ser propietat dels Burés, hi van fer importants obres de millora i condicionament. L’antic casal es convertí en un lloc acollidor per hostatjar els Burés quan vinguessin a Anglès i no van trigar gaire a edificar una torre, just al costat de l’esmentat mas, que fou posteriorment la seva residència.
Avui encara, al Barri de Cuc, es poden contemplar en bon estat gairebé la totalitat d’aquestes
edificacions antigues que formaven el mas Cuc.
Fragments del llibre: “De la Pagesia a la Industrialització “
Emili Rams i Riera
Diu la llegenda que un dels antics moliners del molí de Cuc d’Anglès, se n’anà a confessar i digué que no era gaire prim-mirat a tornar tot el blat que li duien a moldre, i que seguint la consuetud de tots els de l’ofici, en abocar el sac a la tremuja, feia de manera que en quedés una mica al cul del sac i se’l quedava. El rector l’amonestà durament, però el moliner replicà que no se’n sabia estar ni podia resistir la temptació. Per més que hi maldava, sempre tornava a la mateixa. Aleshores el senyor rector li donà una grossa imatge del Sant Crist perquè la pengés a la tremuja, i així, en veure-la, sabria contenir-se de l’afany de rapissar.
El moliner seguia el bon consell, i així quan abocava el blat, la vista de la Imatge el feia ser
home honrat. Però heus-ací que aviat vegé migrat el seu cabal i que la ruïna se li acostava, fins que un dia s’encarà irreverent amb el sant Crist i li va dir: “ Des que segueixo els teus
consells, cada dia em va la cosa pel pedregar. Al capdavall veig que tu i jo, al molí no hi podem viure, i Tu tens menys necessitats i més maneres de camparte-la, he cregut que dels dos, Tu
ets qui tocarà el pirandó.” I dit això, agafà el Sant Crist i el tirà per la finestra. Des d’aleshores, tornà a deixar blat al cul del sac i retornà el bon passament perdut.
Fragments del llibre: “Anglès, notes històriques “
Ramon Vinyes
El diumenge dia 13 de novembre de 1887, després de véncer innombrables problemes i retardar algunes vegades la posada en marxa de la nova construcció, s’inaugurava esplèndidament la fàbrica tèxtil d’Indústries Burés. L’acte d’inauguració de la nova indústria va ser recollit per bona part de la premsa gironina i catalana, si bé els dos diaris de Girona, La Prensa i La Lucha, van ser qui varen donar major desplegament informatiu.
Als actes festius programats per celebrar la inauguració hi assistiren les autoritats de la vila, els propietaris de la fàbrica, convidats vinguts d’arreu de Catalunya i els obrers que havien intervingut en la construcció, més de 200 persones. L’acte va ser seguit per una multitud de gent que hi va acudir per tal de participar en la festa i observar aquelles instal·lacions industrials.
El corresponsal del diari La Prensa, qualificava la festa com “brillant i memorable” i deia que “el record d’aquell dia seria sempre agradable per tots els qui van tenir la satisfacció d’assistir-hi, que aquell dia, tota la comarca neixia a un altre génere de vida, en la que es veien horitzons de prosperitat i de benestar per totes les classes socials que l’habitaven”.
El diari La Lucha deia que “no es podia imaginar ningú la immensa gentada que va acudir a la festa, doncs mai havien vist, ni en les majors solemnitats o aconteixements d’aquest país, tal nombre de persones reunides, que totes les avingudes estaven invadides i era gairebé impossible el trànsit”.
Ofici solemne a l’esglèsia parroquial de Sant Miquel, processó i benedicció de la fàbrica i la turbina – que en aquells moments era la joia de l’empresa - varen ser els primers actes festius, que van començar a les 10 del matí, i es van allargar durant tot el dia fins la matinada de l’endemà. Al migdia, un dinar ofert als obrers, dins les instal·lacions de la fàbrica, i un altre dinar per les autoritats, personalitats i convidats, que es va celebrar al Mas Cuc. Més tard, a les instal·lacions de la fàbrica es va servir un magnífic lunch, i mentre corria el “champagne” es pronunciaven diversos discursos. Després sardanes davant del Mas Cuc, encesa, dalt la plaça de la Vila, del primer llum elèctric, connectat a la turbina de la fàbrica, i ball al Casino Anglesense que va durar fins la matinada.
El dia 13 de novembre de 1887 va convertir-se en una diada difícil d’oblidar per tota la gent de
la comarca.
Fragments del llibre: “De la Pagesia a la Industrialització “
Emili Rams i Riera
L’any 1888, quan es començà a construir la segona nau del complex tèxtil d’Indústries Burés, en obrir els fonaments del nou edifici, van aparèixer a la vista de tothom una gran quantitat de restes arqueològiques.
A la “necrópolis d’Anglès”, que és el nom que se li va donar a aquells terrenys, varen aparèixer primer gran quantitat de vasos de ceràmica, que els treballadors anaven trencant fins que l’encarregat de l’obra, en adonar-se’n, va aconseguir salvar-ne uns quants, en total vuit peces, una d’elles amb la seva corresponent tapadora, que varen ser portades al Museu Provincial de Girona.
Segons el senyor J. Botet i Sisó, ... gironí, només es van aprofitar de la troballa les vuit peces abans esmentades i dues més que varen quedar en propietat del farmacèutic de la vila, el senyor Vila. Aquestes dues urnes es troben avui al Museu Arqueològic de Barcelona. Es desconeix si algú més es va quedar alguna altra urna. El mateix senyor Botet afegeix que les urnes estaven enterrades dretes i que al seu voltant hi havia molts trossos de ceràmica, que sens dubte van ser despreciats i no es van recollir, deixant passar així una bona oportunitat per estudiar-les més acuradament.
Posteriorment, des de l’octubre de 1954 fins a l’abril de l’any següent, en fer-se les obres d’ampliació i del cobriment del pati que es trobava entre les naus denominades fàbrica número 2 i fàbrica número 3, en cavar els nous fonaments varen aparèixer unes noves i importants restes: unes olles ibèriques, una cassola de nanses, un tros de ganivet de ferro amb incrustacions de banya de bou i noves tombes.
Sembla ser que les restes arqueològiques trobades a la necrópolis “dels camps de les urnes”
pertanyien a uns colonitzadors provinents del Rin i del Roine. Eren conreadors pacífics del terreny, amb un alt grau de civilització: coneixien els metalls i la cria del cavall i del porc, i
enterraven les cendres dels seus morts en grans urnes de ceràmica tosca i cuita a l’aire lliure. Tingueren un important arrelament a la vall.
Fragments del llibre: “De la Pagesia a la Industrialització “
Emili Rams i Riera
ANGLÈS: EL PRIMER LLUM ELÈCTRIC
Malgrat que no consta en gairebé cap llibre d’història, podem afirmar amb rotunditat que el poble d’Anglès ha estat un dels primers de l’Estat, per no dir el primer, a utilitzar l’energia elèctrica per a l’enllumenat públic. Van ser els fabricants de teixits de la raó social Burés Germans els qui van introduir la nova font d’energia a la vall d’Anglès.
De la turbina que proporcionava llum elèctrica a la fàbrica, en van fer sortir un filam de coure, que passant pel mig dels camps de conreu del costat de les fàbriques, pel costat del molí del castell i enfilant-se turó amunt, va arribar dalt la plaça de la vila. Al mig d’aquesta plaça col·locaren un pilar de ferro colat damunt del qual s’instal·là una làmpada d’arc voltaic. La llum elèctrica era una novetat, ben poca gent n’havia vist mai. Per tant, l’encesa del llum, un dels actes programats pel dia de la inauguració de la fàbrica, va convertir-se en tot un aconteixement.
Per tal de donar solemnitat i més espectacularitat a l’esdeveniment, es va programar una ballada de sardanes sota el nou focus. Uns dies abans ja s’havien fet algunes proves i la làmpada funcionava prou bé. Per tant, s’acordà que els músics es col·locarien sota el llum i, un cop veiessin il·luminar-se les solfes, havien de començar ràpidament a tocar la sardana. Arribada l’hora, la plaça de la vila estava plena de gom a gom. En el moment més inesperat, un raig de llum va il·luminar la fosca i la música d’una sardana es va deixar sentir entre aplaudiments i crits d’admiració, fins que la música i el llum es varen extingir sincronitzadament. El focus només es va atrevir a fer dues o tres pampallugues però ja no es va tornar a encendre.
La ballada de sardanes es va suspendre quan amb prou feines s’havia començat a tocar la primera peça, però, malgrat tot, podem dir que els d’Anglès vàrem ser els primers de fer ballades nocturnes, si més no sota un focus elèctric que no va aguantar els pocs minuts que dura una sardana.
L’encesa del llum de dalt la plaça: així s’anomenà popularment aquell esdeveniment, va ser un
fet que va quedar retingut en la memòria de molts anglesencs, que, per tradició oral, ho varen transmetre a successives generacions.
Fragments del llibre: “De la Pagesia a la Industrialització “
Emili Rams i Riera
TOTHOM PASSA PER ANGLÈS. RUTES MEDIEVALS
Per la seva situació geogràfica, la comarca de la Selva sempre ha estat un lloc de pas obligat per els viatgers que van de la península al continent o a l’inrevés. Les modernes carreteres que avui coneixem poc tenen a veure amb les antigues vies romanes o camins medievals, que eren molt estrets, tortuosos i dificultosos. Sovint, fer un viatge de pocs quilòmetres suposava tota una aventura.
Una de les construccions més importants dels romans va ser la Via Augusta, que anava des de Cadis fins als Pirineus. Aquesta via travessava la comarca de la Selva de sud-est a nord-est. A uns quants quilòmetres terra endins d’aquesta antiga via de comunicació hi ha el poble d’Anglès. Per tant, és lògic que hi hagués alguna via de connexió entre la Via Augusta i el nostre poble. Malgrat que bona part del traçat d’aquestes rutes no està documentat, es fan les suposicions aquí expressades tenint en compte les restes romanes que s’han trobat en la zona.
De Girona vers Amer, sortien dos camins a banda i banda del riu Ter. El camí del marge dret del Ter, la Via Moneria, sortia de Girona i passava per Salt, Bescanó, Vilanna, Anglès, La Cellera de Ter i Amer on s’ajuntava amb l’altra ruta que passava per la banda esquerra del riu. La Via Moneria s’encaminava vers la vila d’Anglès creuant el Risec i passant pel carrer d’Antoni Gaudí, anava vers el molí del Castell. S’entrava a la vila fortificada pel portal de Sant Miquel, situat entre el Carrer Major i el Carrer del Molí. Continuava passant pel mig del carrer del Raval fins a la riera d’Osor passant per sota l’arcada del mas Cuc. Aquesta ruta creuava la riera d’Osor per damunt d’un pont, les restes del qual encara avui es poden veure.
Una altra via de comunicació important era la que anava d’Anglès fins a Blanes i a Hostalric passant per dos ramals diferents: l’un reseguia el Recdevia i l’altre anava per sota la muntanya de Sta. Bàrbara. Els dos camins es trobaven prop de l’esglèsia de Sant Amanç i continuaven el seu recorregut vers Sant Martí Sapresa i Santa Coloma de Farners.
Per la seva situació geogràfica, el poble d’Anglès ha estat sempre una cruïlla de camins. Des
del Castell, dalt el turó on avui està edificat el poble vell, es podien controlar i vigilar aquests itineraris d’accés que anaven ver la costa, Girona, la Garrotxa i les Guilleries. Encara avui
tenim la plaça denominada amb el nom de “plaça de la Rutlla”, nom que prové d’una antiga creu de terme que hi havia allí col·locada.
Fragments del llibre: “De la Pagesia a la Industrialització “
Emili Rams i Riera
Fins al principi d’aquest segle la capella de Sant Amanç funcionà com a segona o tercera parròquia, abans o després del trencament amb la Cellera, aplegant sota el seu mandat la població esparsa que habitava les masies dels contraforts de Sta. Bàrbara.
L’edifici és romànic, amb absis quadrangular, tipus de construcció estranya a casa nostra, nau perpendicular a l’absis, volta de canó, campanar d’espadanya de doble campana i voltada per un antic cementiri del qual encara se serven xiprers i tombes.
Tot i ser un dels únics exemplars romànics amb absis quadrangular que es poden trobar a les nostres comarques, Sant Amanç avui s’aguanta amb penes i treballs, cruelment expoliada; li han arrencat totes les pedres de la portalada i de les finestres, les teules aixafades, i veu com els arbres creixen sobre el seu sostre i li obren escletxes a les parets.
Històricament la llunyana parròquia jugà un paper fonamental en el desenvolupament del municipi d’Anglès. Tenia representants i síndics al consell de la Universitat (antic ajuntament). El 1336, Elionor de Cabrera, vescomtessa del castell d’Anglès, fundà “el benefici de Sant Amanç” per fer viable el càrrec de Notari a la nostra vila.
Ens ha de plaure saber que la vila d’Anglès, que era una vila relativament petita, ha tingut Notaria des del s. XIVè fins prop del s. XXè. Els documents trobats ens porten el nom de 63 notaris, que exerciren llur càrrec en nom del noble senyor del Castell, terme i Baronia, refermant-ho així en l’encapçalament dels documents. Primitivament el càrrec de Notari del Castell d’Anglès era exercit pel sacerdot obtentor del benefici de Sant Amanç. Més endavant, el càrrec va raure a mans de notaris seglars, nomenats però pel l’amo del castell.
L’antiga Notaria d’Anglès, que pogué viure folgadament prop de 600 anys, ja no existeix. També
s’ha deixat esfumar el Benefici de Sant Amanç que feia viador el càrrec de Notari. Fins de la casa del notari, que també servia de presó, malauradament enderrocada, no en resta altra cosa
que el bonic picador de la porta, que hom guarda curosament, pensant en un futur museu de la vila.
Fragments del llibre: “Anglès, notes històriques “
Ramon Vinyes
Fragments del llibre: “Quaderrns de la revista de Girona “
Pau Lanao
Voltat de boscos de pins, alzines, roures i castanyers, amb el terme vessant per la fèrtil plana formada per les terres d’al·luvió producte de l’aiguabarreig del Ter i la riera d’Osor, fins al principi d’aquest segle Anglès basà la seva economia principalment en l’explotació de les reserves agrícoles i forestals, complementant-les amb la manufactura i l’artesanat de la Vila Vella.
Aprofitant la seguretat que oferia el recinte fortificat, hi construïren la seva residència nombrosos comerciants i artesans, que s’establiren al voltant de seus i institucions, com la notaria i la batllia, o de botigues com la gabella, la carnisseria i la fleca, que depenien del senyor del Castell.
L’estructura d’Anglès al s.XVI era la d’una vila essencialment comercial, complementada pels seus agregats en l’aspecte agrícola. Enclavament rural i comercial per excel·lència, a Anglès hi havia roders, carboners, basters, espardanyers, cistellers, paraires, calderers i mols altres oficis que no pogueren resistir la mecanització i les noves activitats industrials. Font de riquesa des de temps immemorial, el bosc donava vida a propietaris, carboners, llenyataires, roders i traginers.
Entre els carrers d’Avall, Castell, Plaça de la Vila, carrer Major i adjacents, o sigui, dins el clos murallat, s’hi reunien 36 dels 40 comerciants i artesans radicats a la vall: 21 paraires de lli i de llana, 6 sastres, 2 ferrers, 2 ballesters, 1 sabater i 1 rellotger. Fora del clos murallat hi havia: 1 ferrer, 2 corders i 1 calderer.
Artesans i manufacturers feren del Castell un centre comercial i polític de primer ordre. La
Vila, al voltant del Castell, desenvolupava una important activitat comercial que la feia centre natural de la contrada i mantenia constants relacions comercials amb força habitants d’alguns pobles de les rodalies.
Fragments del llibre: “De la pagesia a la industrialització “
Emili Rams
Fragments del llibre: “Quaderrns de la revista de Girona “
Pau Lanao
L’augment de la població, la creació d’un incipient mercat i les necessitats de defensa obligarien a la construcció d’un castell “termenat”, futura vila d’Anglès. Se’n deia termenat quan el castell, a més de la guarda i defensa d’un territori esdevenia centre polític-jurídic i administratiu de la zona. No serà fins el 1242 que trobarem esmentada a la documentació la primera notícia del Castell d’Anglès, quan s´hi fa referència en el testament del vescomte Guerau V de Cabrera.
En els seus inicis, el castell, era una possessió feudal de la casa de Cabrera, però més endavant, la senyoria fou traspassada i recuperada diverses vegades. Dels Cabrera passà successivament a mans del marquès d’Aitona, als germans Galzeran i Joan Olmera i, després de tot, a la Universitat de la vila.
Dissortadament no es pot dir gran cosa del que fou castell d’Anglès, del qual es diu que ja existia en l’època romana i en la dels gots i que l’any 1824 encara es mantenia ferm. Pel seu emplaçament era tingut per inexpugnable i era un dels castells més destacats de la comarca per les gestes dels seus guerrers. El nostre castell era bastit damunt del tram més enlairat del clos murallat des d’on es dominava la vall per tots els costats. El que fou pati central o interior del castell, descobreix la configuració quadrangular que tindria, als costats del qual s’alçarien les estances destinades als defensors. Al tram superior de l’edifici hi hauria probablement un ample passadís, protegit en la part forana per un llenç de mur emmartellat, proveït d’espitllers. També hi hauria l’estada senyorial de l’amo del castell. Primitivament l’amo vivía tongades més o menys llargues a l’edifici del castell, però al passar a mans dels Olmera, aquests es bastiren una bonica casa al carrer Major, emplaçada dins el clos emmurallat de la vila, reservant el castell com a residència exclusiva d’un destacament de tropa manada per un capità.
La roca que el castell tenia prop dels seus murs li feia com de guarda i puntal contra les escomeses del riu Ter, que es rebatia escumejant als seus peus. La porta del castell s’esqueia a l’angle superior de l’actual plaça de la Vila, pujant-s’hi per una rampa que encara hi ha. La façana lluïa una bonica torre de l’homenatge que fou enderrocada, en plena revolta remença, per Pere Joan Sala, al s.XV. La plaça de la Vila actual era el pati d’armes del castell. Pel cantó de sol-ixent tindria una portalada més petita, comunicant amb l’era del mateix castell. Del castell en sortia una galeria estratègica recoberta de volta, que comunicava amb el baluard de Sant Miquel, a on s’hi podia pujar utilitzant una escala que ascendia verticalment. El que hi volgués pujar, hauria de resar abans un parenostre a Sant Antoni.
Amb l’abolició dels senyorius, les poblacions del vescomtat restaren incorporades a la Corona.
Fragments del llibre: “Anglès, notes històriques “
Ramon Vinyes
L’hospital dels pobres de la vila d’Anglès era una institució benèfica que caracteritzava i enorgullia els habitants d’aquesta vall. Estava situat en un dels barris més característics i històrics de la vila, el barri de Santa Magdalena. L’esmentada fundació té una llarga història, que resta encara, com molts altres aspectes de la vila, per estudiar detingudament.
L’hospital s’instituí per atendre els pobres de la població i les necessitats dels passavolants. Per això, gairebé tots els fills d’Anglès li deixaven quelcom en llurs últimes voluntats. L’administració de l’hospital recollia cada any tot un seguit de censos i almoines que feien les famílies, masos i particulars, les quals permetien el seu manteniment.
Tenia cura dels malalts acollits l’hospitaler, que hi residia, talment com els atenia espiritualment l’obtentor del benefici de Santa Magdalena, el sacerdot, que també vivía a l’edifici. A l’hospital hi havia dos llits en servei actiu. L’hospitaler estava facultat per llogar la banyera grossa, la banyera petita per donar “banys d’asiento”, la cadira de les parteres i la xeringa de donar “xeringassos”. El pobre hospitaler, ultra beneficiar-se de l’estada gratuïta, cobrava dos rals cada dia, quan hi havia malalts hospitalitzats, cosa que en aquell temps, Déu n’hi do. El metge venia obligat a visitar tots els malalts per 60 rals l’any. L’apotecari havia de despatxar totes les receptes de l’any per 100 rals. Abans de tenir vida el cementiri de l’església de Sant Miquel es feren enterraments dins el clos de l’hospital. Si es realitzessin excavacions, probablement es podrien trobar restes humanes i, potser, quelcom més.
L’administració de l’hospital la duia un Patronat format per membres del Jurat de la
Universitat de la vila. L’any 1882, quan es va desfer la junta del Patronat, l’ajuntament va expropiar tots els béns d’aquella obra i “així es va perdre una institució que tant de nom havia donat a la nostra vila”
Fragments del llibre: “Anglès, notes històriques “
Ramon Vinyes
Fragments del llibre: “De la pagesia a la industrialització “
Emili Rams
El dia 18 de febrer de l’any 1294, el rei jaume II concedia a Ramon de Cabrera el poder de celebrar mercat a Anglès, “els dissabtes de qualsevol setmana”.
En aquell temps tan apartat del nostre, mancat de tota comunicació amb la gent de fora, era necessari per l’abastament dels pobles la celebració de mercats i fires, com també era imprescindible l’ofici de mercader, tingut per honorable i en gran estima. Talment com ara es troba una botiga a cada pas, aleshores només hi havia un botiguer autoritzat per la batllia en tot el terme, i els dies de mercat la gent es proveïa de tot el menester. Així fou com l’amo d’Anglès, vetllant pel benestar de la Vila, sol·licità del Rei el permís de fer mercat a casa nostra, i el rei Jaume II hi accedí.
A més de la compra-venda de productes, la gent aprofitava els dies de mercat per fer negocis o bé solucionar tot tipus de problemes, o si més no, per comunicar-se entre coneguts o desconeguts; és a dir, els mercats eren també un punt de reunió i trobada. La moneda escassejava i, freqüentment, la forma habitual de comprar o vendre era tot intercanviant productes.
La volada que agafà el nostre mercat fou prou important com perquè vint-i-set anys després, el mateix monarca otorgués la celebració d’una fira anyal que s’anomenà “Fira Mundina”. La Fira es celebrava cada any des del 19 de juliol i durava 8 dies. Se’n saben molt poques coses d’aquesta Fira.
Des de l’any 1880 el mercat es feia ja en diumenge. Abans de l’any 1890 el mercat
s’instal·lava entre els actuals carrers Comerç i Plaça de Santa Magdalena. En ser una zona estreta i en haver-hi més trànsit del degut, els diumenges es feia difícil circular a la zona. Per
aquest motiu es traslladà a la Plaça Constitucional, avui Plaça de la Vila.
Fragments del llibre: “Anglès, 700 anys de Mercat“
Carme Freixes i Emili Rams
EL tren d’Olot va significar la clau de volta per al desenvolupament econòmic dels pobles per on passava i una millora important en les comunicacions de l’època. El dia 21 de novembre de l’any 1911, el Setmanari de Barcelona “La Actualidad” publicava un reportatge sobre la inauguració del Tren d’Olot on a més de diverses fotografies es deia: “Olot ha quedado unida a Gerona por una via férrea. Para asistir a la inauguración que tuvo efecto el dia 14 salieron de Barcelona, en tren especial, las autoridades, los representantes de la prensa y el Consejo de Administración. En Gerona se unieron a los expedicionarios el governador de la citada provincia, el alcalde, el vicario general en representación del obispo, el governador militar, diputados provinciales, el ingeniero jefe del ferrocarril y el secretario de la Compañía. Los expedicionarios salieron de Gerona para Olot, arrastrando el tren oficial la locomotora Saint Leonard nº8. Se hizo un alto en el apeadero del Pasteral. La llegada del tren oficial fue solemnemente festejada por toda la población”. Després de molts entrebancs, la línia férria era definitivament inaugurada el 14 de novembre de l’any 1911.
El carrilet canvià tota la comarca. El seu xiulet marcava les hores. Els seus rails eren un
cordó umbilical amb la capital. Visqué dies gloriosos, com el 26 d’octubre de 1929, quan carregà el rei Alfons XIII i la seva família que pujaven en visita oficial a la Garrotxa, i accidents
espectaculars, com el del 19 de maig de l’any 1946, al pas conegut com “del gegant”, a tocar a Bescanó, quan la màquina descarrilà i caigué al riu tot arrossegant un furgó. Patí una guerra i
molts aiguats. Tot i que en les seves millors èpoques, pels volts dels anys 30, el tren arribà a transportar 2000 passatgers diaris, i encara que a la companyia hi treballaven 120 persones, la
manca d’un procés de modernització –les velles locomotores trigaven més de tres hores per pujar a Olot- la competència dels cotxes particulars i dels autobusos i les despeses de sou i
manteniment li feren acumular pèrdues fins que el 26 de juny de l’any 1969, el tren que “sortia quan volia i arribava quan podia” va quedar definitivament aturat a l’hangar de l’oblit.
Fragments del llibre: “Anglès, 700 anys de mercat“
Carme Freixes i Emili Rams
Fragments del llibre: “Quaderrns de la revista de Girona “
Pau Lanao
Heus aquí que un any, durant la festa de la vila, la fadrinalla volia fer ball i, per més que es van esforçar, no van trobar cobla. El més petit va jurar que trobaria músics, encara que hagués d’anar a cercar-los a l’infern, i se n’anà en cerca d’una cobla. Aviat es topà amb una colla que li digueren que eren músics i que no tenien lloga; es van avenir de preu i feren cap a Anglès, i toca que toca sardanes. La fadrinalla els demanà que toquessin el contrapàs, i com que aquest ball té per cançó el “divino” de la Passió, als músics no els venia gens bé de tocar-lo, però tant va insistir la gent, que per fi el van tocar. En arribar a uns versos on la cançó diu que van escupir a Crist, els músics van gallejar, la gent va protestar per la falla i els ho va fer repetir, però altra vegada ho feren malament, i tantes vegades com ho van repetir gallejaven.
Va armar-se un gran aldarull, car la gent va adonar-se que els músics tenien els peus forcats; comprengué que eren diables i els tirà tota mena de coses entre cap i coll. La cobla va fugir; però per més que corria, no encertava la sortida del poble. La gent, espantada en veure que per més que els empaités no aconseguia fer-los fugir, acudí al senyor rector, el qual els recomanà que demanessin ajut a la Mare de Déu. Així que començaren a resar, s’oí un gran tro i, enmig d’una espessa fumerola, els músics van fondre’s, deixant en el seu lloc un gros munt de carbó i una forta olor de sofre.
D’aquesta feta, la vila va prendre per advocada la Mare de Déu que va salvar-la de la fúria dels dimonis. La veu popular precisa que aquests “músics” van ser contractats a la Cellera i que, per venir a Anglès, van passar per Sant Julià. D’aquí la dita tan coneguda de:
“Per sant Julià, el dimoni hi va passar, a la Cellera, el dimoni hi era i, a Anglès, el dimoni hi
és”.
Fragments del llibre: “Costumari Català “
Joan Amades
Els nostres avis qualificaven el dimecres, dijous i divendres sant de “dies d’oli”, perquè per les cases hom no podia cremar més que oli per fer llum, gastar cera era desconsiderat i irreverent. Hom també ho havia de cuinar tot obligadament amb oli. Pels hostals i llocs de tro era rigorosament privat de jugar a cap mena de joc, perquè en aquells dies els jueus es van jugar la túnica de Jesús, i tota mena de joc constituïa un acte irreverent d’aquest episodi de la Passió.
Una nota típica d’aquests dies era el salpàs. Es feia en diferents dies, segons els indrets, però el més general era fer-lo el dimecres o el dissabte sant. Consistia en la benedicció de la sal i aigua practicada a totes les cases de la parròquia, que visitava el sacerdot expressament. La sal era encastada a les llindes de les portes d’entrada i altres obertures. També era corrent de fer beneir els corrals i altres estatges del bestiar. Hom creia que aquesta benedicció guardava la casa de bruixes, diables i tota mena de mals esperits. Era corrent que la gent donés uns cèntims, per al vicari, i un parell d’ous per als escolanets que l’acompanyaven. Els capellans, en anar a fer el salpàs, recollien els bitllets acreditatius d’haver confessat (és a dir, d’haver complert el precepte pasqual) durant la Quaresma. Així que arribaven a la casa, els escolanets demanaven ous i bitllets, i si hom no els lliurava o bé en mancava un, el sacerdot no beneïa la casa.
A Anglès, cada carrer escollia una casa per recollir els donatius que la gent feia a l’església en
pagament del salpàs. La casa escollida parava la taula al carrer i tots els veïns hi anaven a dipositar els ous i els altres efectes que donaven en almoina. Generalment, la casa solia ésser
sempre la mateixa, fixada per llarga tradició i, comunament, la més important del carrer. Un cop el capellà arribava, beneïa la sal i en posava una mica en un plat amb aigua i l’anaven a
encastar a cada porta del carrer. Després, la sal beneïda es repartia i totes les famílies n’agafaven una mica en un gerro. El dissabte sant, després de no haver escombrat la casa
durant tot el dijous i el divendres, la gent netejava la casa i feia la bugada i, després, un cop tot era net, escampaven la sal per tota la casa com a símbol de benedicció.
Fragments del llibre: “Costumari Català “
Joan Amades
ELS MIRACLES DE LA VERGE DEL REMEI
Són moltes les històries que, sobre els miracles de la Verge del Remei, patrona d’Anglès, han anat passant, per tradició oral, de pares a fills, fins arribar als nostres dies. La devoció i gran estima i confiança que els anglesencs tenien per llur patrona feia que molts esdeveniments s’atribuïssin com a miracles de la Verge, però n’hi ha dos que potser són els més recordats i coneguts per tothom.
La tradició conta que vers l’any 1535, durant el setge de Girona per part dels francesos, aquests feien incursions a tots els pobles veïns per tal de proveïr-se de vitualles. Un d’aquests pobles va ser Anglès, però s’esdevingué que la guarnició del castell, amb l’ajut dels vilatans, lluitaren amb tal braó que repel·liren els francesos. Llavors aquests, enfurismats, organitzaren un potent cos d’exèrcit destinat a Olot, el qual, en passar per Anglès, es prendria la revenja cremant i arrasant la vila. Però heus aquí que arribant al pla de Trullàs no gosaren seguir el camí per por de que fossin espiats pels guaites del castell i, gràcies a les indicacions d’un pagès traïdor que els ensenyà el camí, pujaren T